La temporada 22-23 de l’Uni Girona ha estat “decebedora” i, malgrat la mala sort en les lesions “hem d’assumir que hem fet coses malament”
Pere Puig, membre de la Junta Directiva de l’Uni, ajudant de Laia Palau en la direcció esportiva del primer equip, i integrant de la coordinació dels equips base, parla en exclusiva per Bàsquet Gironí, i dona el seu punt de vista de temes com la no continuïtat de Bernat Canut, la relació de l’Uni amb el Bàsquet Girona i l’augment de clubs que aposten decididament pel bàsquet femení.
CORPÒRIA COMUNICACIÓ: Després de la incorporació de la Laia Palau, com han quedat els rols en la direcció esportiva?
PERE PUIG: El meu rol no és el que havia de ser, ja que jo havia de plegar i ser un membre més de la Junta Directiva. Però la Laia em va demanar ajuda perquè tot era molt nou per ella. Sí que vaig assumir unes responsabilitats, però m’he allunyat del dia a dia, del qual se n’ocupa la Laia, és a dir: relació amb els tècnics, les jugadores, els metges, ser a pista, etc. Pot comptar amb mi per aquests temes, però jo faig més tasques d’oficina: planificar, contactar amb els agents, seguir altres lligues i jugadores, ajudar-la amb la confecció de la plantilla del primer equip, és a dir, faig un suport més des de fora.
Ara per ara, estic còmode així, ja que no tinc tantes obligacions i puc fer aquestes funcions de manera més alliberada, sense horaris tan marcats. El futur? Serà el que marqui la Laia a partir del moment en què vulgui assumir-ho tot.
A la vegada, sóc director esportiu amb la Laia Palau dels equips base del Bàsquet Girona Uni Laia Palau, és a dir, coordinem els equips femenins juntament amb altres membres. És una estructura molt complexa, i entre uns quants marquem les decisions estratègiques i el full de ruta que creiem que cal seguir.
La temporada del primer equip no ha estat bona. Les lesions no hi han ajudat. Com ho veus tot plegat?
No, no ho ha estat, i no ens volem excusar amb la mala sort. De fet, a la roda de premsa de la Laia Palau de valoració de temporada, va dir que havia estat una “temporada decebedora”.
Estem segurs que hi ha aspectes que hem de revisar, i tot i el gran infortuni de les lesions -que tres jugadores es lesionin greument de genoll, i algunes ja veteranes del club és molta mala sort- no ens excusem.
No ha anat com volíem que anés. Per exemple, pensàvem que teníem una opció molt clara d’entrar als quarts de final de l’Eurolliga, però vam perdre dos partits, encara sense jugadores lesionades, que ens van trastocar molt. És a dir, no volem que les lesions tapin les possibles mancances!
Tampoc no ho hem de tirar tot per terra, ja que no tot ha anat malament, però la nostra ambició és sempre millorar, i per fer-ho hem d’assumir els errors sense culpabilitzar ningú!
Ningú vols dir a Bernat Canut, no? Com és que s’ha decidit apostar per la Laura Antoja?
Així com les plantilles, al febrer, ja estan una mica perfilades, amb els entrenadors sempre hem respectat les seves decisions, i posem les notes a final de curs per valorar com ha anat tot plegat.
Al final de la temporada passada, quan vam acabar la relació amb l’Alfred Julbe (d’una molt bona manera) ell ens va comentar que la Laura Antoja ja estava preparada, i ens va insistir (ja que tenim molt bona relació) en què ella podia agafar les regnes del primer equip.
Val a dir que l’aposta per la Laura no ve d’ara, sinó que el club fa temps que pensava en ella com a possible entrenadora. Primer, perquè coneix el club; segon, perquè té molts coneixements de bàsquet, com a jugadora que havia estat; i tercer, perquè pensem que com a club tenim una vessant més pedagògica, i que ella fos l’entrenadora d’un equip femení completava en certa manera aquesta missió. Hem de pensar que en bàsquet femení, no és que com el món masculí que n’hi ha molts i tries el que més t’agrada, i és per això que havíem de crear aquesta figura, i ho hem estat fent durant els darrers anys.
Així doncs, com és que la temporada passada la Laura no va ser l’escollida? Com va anar?
L’any passat des de la junta vam fer un pas enrere i vam creure oportú apostar per en Bernat. La relació contractual no estava pensada ni per pocs ni per molts anys, sinó que el plantejament era d’any a any en funció de l’evolució del projecte.
Quan vam acabar aquesta campanya, com sempre, ens vam agafar uns dies de reflexió per parlar-ne bé. Jo tenia la sensació que arribàvem a la reunió de Junta amb la continuïtat d’en Bernat, però la majoria va decidir que potser tocava apostar per la Laura. Per tant, s’acabava el contracte i arribava una nova entrenadora.
Respecte a en Bernat no podem dir res dolent: és un noi molt treballador, molt encantador i amb qui hem treballat molt a gust. Ens ha donat molt bons partits a Fontajau i estava molt integrat a l’estructura i a la ciutat!
Segurament, si l’opció de la Laura no hagués agafat tanta força, no hauríem anat a buscar algú de fora. Simplement, pensàvem que era el moment de la Laura, ja que era una de les espines clavades del club.
Explica’m en què consisteixen aquestes espinades clavades.
La primera, que una dona entrenés de nou l’Uni Girona per tot el que he comentat abans. Ja fa 10 anys de l’Anna Caula, i buscàvem alguna persona així.
I la segona, volem aconseguir que jugadores de la base pugin al primer equip, però no som un equip de mitja taula, i fer el salt és encara més complicat. Ara mateix és de júnior a Lliga femenina. Aquesta temporada hem tingut la vinculació amb el Tordera i ha anat molt bé. De fet, tenen opcions de pujar a Lliga Femenina 2, fita que seria una gran notícia per fer més accessible aquest salt que comentàvem. Aquest any ho hem provat amb la Berta Ribas que ens ha aportat moltíssim en el dia a dia, però hem vist que encara necessita un estadi entremig.
El problema és que quan una jugadora de júnior preferent (entrena quatre dies i amb gran intensitat), si als 18 anys no fa el pas d’entrenar i treballar com una professional (no tant el fet de jugar-hi o debutar-hi) no arribarà a l’elit. Per molt que estigui tres o quatre anys a Lliga 2 no arribarà perquè el dia a dia no és el mateix. I sobretot el cos i la condició física estan molt més treballats!
Amb Laura Antoja arrenca un nou cicle de l’Uni Girona?
Creiem que la Laura ara sí que està preparada per entrenar el primer equip, però no podem saber com anirà, així que posarem les notes al final de temporada.
El que sí que podem dir és que la plantilla 23-24 és més compensada i amb més centímetres, malgrat que alguna jugadora no ha accedit a venir perquè no jugarem l’Eurolliga. També cal tenir en compte que el 30 d’abril comença l’NBA femenina i que algunes jugadores no poden acabar la temporada. En aquest sentit, l’any passat, fins que no va arribar la Brittney Sykes, ens va costar molt. Enguany arrencarem amb dues jugadores americanes. Esperem que tot surti com volem!
Com va la relació amb el Bàsquet Girona?
Tenim una gran relació en el dia a dia, és tot molt còmode i ens ajudem: canvis de partits, logística, els equips base, etc. i cada cop tenim més sinergies i projectes conjunts. Després de desvincular-nos amb el GEiEG ens vam entendre de seguida, sense ànsies de protagonisme i mirant sempre pel bé dels jugadors. En aquest sentit, no ens marquem terminis de cap mena, sinó que vetllem perquè el projecte sigui cada vegada més sòlid i les entitats s’entenguin, que és el més important.
La bona relació pot reflectir-se en una fusió dels dos clubs per ser encara més forts?
Amb el Bàsquet Girona estem mirant coses noves, però cap dels dos parla de fusió, ja que una fusió sense una bona base d’entesa no acaba mai bé. Volem teixir sinergies i enfortir-nos mútuament amb la feina del dia a dia: les decisions no seran fruit d’un rampell sinó que seran perquè hem trobat un horitzó comú, i a dia d’avui només puc dir que la relació és sincera i molt i molt bona.
I com valora que alguns clubs de bàsquet que fins ara només destacaven en masculí hagin apostat molt fort per la secció femenina?
És boníssim per la lliga i per l’esport femení que cada vegada arribin estructures molt més fortes, encara que això sigui en detriment que l’Uni no sempre lluiti pels títols com ha passat aquesta temporada. Més espectacle, més diners, millors equips… a nosaltres no ens preocupa gens. Cal, però, explicar-ho a la gent: volem jugar a les millors lligues i volem que cada vegada siguin més fortes. Nosaltres volem ser a l’Eurolliga, malgrat que no la guanyarem mai potser, però tot plegat tindrà més categoria i serà millor pel club i la ciutat.
Aquest professionalisme en auge del bàsquet femení potser relega, doncs, l’Uni a ser en el TOP-5 i no el TOP-3, doncs.
Sí, és possible, i haurem de treballar de valent per ser a dalt. Però tenim clar que per ara l’UNI seguirà fent el seu camí per tenir cada vegada més una estructura més forta: millor atenció als abonats, els partits amb més estructures, millors serveis mèdics, etc. per créixer de mica en mica!
Ja per acabar, pel que fa al pressupost, l’Uni pot competir amb aquests clubs?
Ja ens hem trobat amb la situació que algun equip ofereix més diners per jugadores per les quals estem interessades. Però l’Uni Girona és un club que té solvència, que té nom, que paga sempre al dia, etc. És a dir, en general no tenim problemes per fitxar, i si no és la jugadora que volem com a opció primera, sempre trobem alternatives molt bones. També tenim una certa trajectòria, en una gran ciutat, que potser altres clubs no ho poden oferir, i això ens dona un plus!
Test ràpid a Pere Puig:
- Una jugadora que sempre has volgut fitxar i no va venir.
Vaig perdre la vergonya fa anys, i ho provo amb molta gent. Després que Chelsea Gray hagi vingut dues vegades, no tinc somni de jugadores. Ha vingut Petrovic, Laia Palau, Núria Martínez, Marta Xargay, jugadores molt TOP! - Una jove promesa que ho petarà d’aquí a dos o tres anys.
Puc parlar de les de l’Uni, les altres no les conec tant. Crec que la Clàudia Acin i l’Aina Cargol poden arribar a jugar a Lliga femenina, no sé quin camí tindran però crec que tenen opcions. - Una jugadora amb qui aniries a sopar.
Amb els anys he anat perdent la relació, perquè quan toca fer el paper de dolent no és fàcil. Em quedo amb algunes jugadores d’abans, que eren molt més properes. Les jugadores de la lliga del 2015 o qualsevol de la seva generació. - Entrenador/a que t’agradi molt.
Pablo Laso. No el conec en persona, però pel que veig d’ell m’agrada molt. De bàsquet femení n’hi ha molts, però quan els coneixes a vegades veus les seves mancances. Et diré tres noms: Roberto Íñiguez, Ramon Jordana i Alfred Julbe. - Un concepte de joc que s’ha perdut en el bàsquet actual.
Crec que l’NBA ha fet molt de mal, i ara que he tornat a la formació, veig que els pivots no juguen a dins, tothom està obert i tothom tira triples; no hi ha pilotes a dins per llegir, per guanyar, per tornar-la a treure, etc. Falta joc interior entre el 4 i el 5, bloquejos entre interiors, etc.
Moltes gràcies, Pere! 🙌
Una entrevista feta per Corpòria Comunicació, amb la col·laboració de Bàsquet Gironí
